De setembre a gener 1

Ha passat molt de temps i ha estat la mandra pura i la manca de "lectors" el que m'ha fet abandonar aqueste "projecte", però he pensat que tan se val que així escric una mica i trec del meu cap algunes idees que em ronden.

En primer lloc és obligat parla del passat festival de cinema de San Sebastián. Va ser un plaer, com sempre, passar-se el dia mirant pel·lícules (les bones s'agraeixen més) i menjant pintxos amb una immillorable companyia. De les 19 pel·lícules són d'obligat visionat:

Jodaeiye Nader ez Simin / Nader and Simin, a separation de  Asghar Farhadi 
Martha Marcy May Marlene de Sean Durkin
Take this Waltz de Sarah Polley
Tyrannosaur de Paddy Considine 

També estan bé:

Le Havre deAki Kaurismäki
Le Skylab de Julie Delpy
Kiseki/ I wish de Hirokazu Kore-eda 
Intruders Juan Carlos Fresnadillo



I potser a algú li agradi aquesta perquè surt despullat Michael Fassbender:

Shame de Steve McQueen


La resta no mereix menció, de veritat.


I ara fotos

Ara que arriba setembre

El mes de setembre significa moltes coses per a tots: final de les vacances, tornada a la feina, inici escolar..., però per a nosaltres significa una cosa més Nazioarteko Zinemaldia, vaja, el Festival de San Sebastián.

Mr. Xarin és un apassionat del cinema, més que un apassionat diria un estudiós perquè una de les seves dues carreres (ell mai us ho diria) va ser a l'ESCAC, no us dic més... La seva passió pel cinema va fer que la meva, tampoc estava malament, es tripliqués. Ell va ser qui em va dur per primer cop al Festival, qui em va fer visionar 4 pel·lícules al dia, durant 5-6 dies; va ser ell qui em va ensenyar que si entre film i film fas un txacolí o zurito i uns pintxos, es pot aguantar perfectament.

Si tot va bé, aquesta serà la meva setena edició del festival.

Ara us deixo algunes imatges dels Festivals passats, retrospectiva li diuen alguns.

Juan Diego a la presentació de Casual day l'any 2007

Director, actor i músic de Thomas pel·lícula de Finlàndia que l'any 2008 ens va robar el cor. 

El símpàtic Bahman Ghobadi director de Las tortugas también vuelan i de No One Knows About Persian Cats. 2009

Aquesta darrera foto em fa vergonya afegir-la perquè surto jo ( fatal, per cert), però tan se val perquè estic acompanyada del gran, i no només per alçada, John Sayles. Si no sabeu qui és, ja trigueu. Els pastissets de la pastisseria Argitan són part de l'anècdota.

L'origen de Mr Xarin

El document oficial que certifica el naixement de Mr Xarin data de setembre de 2009 a la ciutat turca d'Istanbul. No obstant, no us penseu que és un marrec que només plora i amb prou feines parla (ni és un marrec ni plora tot el dia!). No és així: Mr xarin ja té una edat que el permet tenir (legalment) senyoreta Irene i portar barba (i dur-la amb alguna que altra cana). Quan us parlo d'aquest paper d'Istanbul em refereixo al renaixement de Mr Xarin. Va tenir lloc en aquella meravellosa i esplèndida ciutat, la antiga Constantinoble, la encara més antiga Bizanci, la ciutat del Corn d'Or, a cavall de dos continents, d'Orient i d'Occident, d'Eurovision i d'Asiavison. Allí Mr Xarin va ser rebatejat com han estat altres grans figures mundials per motius polítics, religiosos o legals (Malcom X, Muhammad Ali, Ámbar, Don Limpio,...). Els motius de Mr Xarin són de caire més atzarós i personal. Aquí us deixo el document en qüestió.



La història d'aquest bateig és prou especial. La cerimònia va tenir lloc al temple capitalista JeansLab, al número 77 de Istiklal Cadessi del barri de Beyoğlu d'Istanbul. Les autoritats del local demanen una tarifa simbòlica, en aquest cas uns mòdics 40 euros. Això sí, a canvi la senyoreta Irene i Mr Xarin van ser obsequiats amb dues samarretes commemoratives d'alta qualitat (quina diferència d'estil amb els batejos catòlics que tenen lloc a casa nostra). Potser el que va ser un xic desangelat va ser la litúrgia: després d'uns minuts de cua ordenada (es veu que allí és molt habitual aquest canvi de nom) la cerimònia va ser excessivament ràpida i impersonal. Però el moment més màgic va ser la tria del nou nom. Sense atendre a cap mena de criteri etimològic, semiològic o simplement lògic, la sacerdotesa del temple va obviar els suggeriments de l'interessat per així poder crear, en un estat d'èxtasi i imbuïda per astres poderosos, un nom inèdit per a una nova persona: Xarin!

Ja amb aquest nom a collibè, Mr Xarin i la senyoreta Irene van tornar a Catalunya amb la grata impressió que quelcom extraordinari havia tingut lloc en aquella ciutat. Només va caldre afegir un senyorial 'Mr' per donar a conèixer a tothom el record d'Istanbul.

La primavera ha arribat....

I ningú sap com ha estat!!!

I ara demano que ningú es posi ximplet i em digui que sí que ho sap, que a mi plim!!! Hi ha qui diu que ha arribat el dia 21 de març a les 4 de la matinada, minut amunt o avall. Per mi, com diu la cançó, arriba el 20 març!!!

Serrat 20 de març

Feliç primavera a tots!!! Desitjo també que l'al·lèrgia no ens toqui massa els nassos...

L'any de la plaga

A Mr Xarin li mola. A Mr Xarin no li molen els eucaliptus.

Culturalment dispers. Així es defineix Marc Pastor i així defineix a Víctor Negro, el protagonista de la novel·la. Culturalment dispers: Frankenstein, La dimensió desconeguda, Amy Winehouse, Oasis, Summer in the city, Martha and the Vandellas, Police, U2, Bajo el mar, Terminator, Hotel Fawlty, Ciutadà Kane, Lady Halcón, Pretty Woman, El equipo A, Misery, Reservoir Dogs, Psicosi, Taxi Driver, My girl, La vida de Bryan, Halloween, 24, La sirenita,... Aquesta és part de l'addèndum multimèdia del llibre; i de Mr Xarin.

La història no és original (és una còpia clara i volguda). En ella es barreja ciència ficció, terror, thriller, costumbrisme, amor, relacions humanes i Barcelona. És un llibre que entra molt bé i que, fins i tot, sap a poc (el final, un xic atabalat, hauria pogut donar per 100 pàgines més). Tot ben narrat i amb molt de ritme. Per fer-lo encara més amè, Marc Pastor l'ha farcit de referències (i metareferències) culturals molt ben trobades. I a Mr Xarin li ha agradat, perquè li ha servit per reviure un dels seus referents d'infantesa: El Dia dels Trífids (versió sèrie). Llavors va ser por; amb la novel·la ha estat nostàlgia. I això agrada.

A cualquier otra parte...

Avui una cançó versionada. La cançó és de Dorian i la lletra ja fa anys que em té el cor robat i segons quins dies encara més. Compartiré la versió de As Ferreriro, el gran Iván Ferreiro que té una veu que m'encanta, que m'arriba.

Dies de pluja, dies grisos...

Fent un tomb 2: la gran nevada.

Tot just ahir va fer un any de la gran nevada que va tenyir els carrers de blanc i ens va donar una bona alegria, tot i que el caos que va orginar també és destacable. Doncs tot just avui fa un any vaig dedicir baixar al carrer i fotografiar la neu que quedava davant de casa. Per cert, no vaig baixar sola!!

Fent un tomb 1: sorpreses caribenyes.

El passat dissabte, mentre bevia unes canyes prèvies a un bon sopar i una millor companyia, vaig recordar un dels tombs que Mr. Xarin i jo hem fet. Aquest és dels llunyans i sense voler semblar més petardona del que ja sóc, val a dir que hi ha llocs que mai visitaries per voluntat pròpia a causa del tipus de turisme a qui estan adreçats, però de cop i volta la vida et sorprèn i acabes en paratges preciosos que una mica més i et perds.

Dividim el món en seccions

Ara que observo que aquest blog/bloc (encara no he decidit quina de les dues prefereixo) tira endavant i que Mr. Xarin ja ha creat dues entrades, he decidit començar a crear seccions.  Per seccions entenc temàtiques que donen prou joc com per fer una entrada cada setmana o cada dues.

La primera de les seccions podria anomenar-se : Fem manetes. Ara és quan tots els lectors ( i quan escric tots ric perquè sé que em refereixo a un màxim de 3-4 persones) penseu malament i creieu que començaré a parlar de les preferències en l'ars amandi que tenim Mr. Xarin i jo, doncs no. Fem manetes tractarà de totes aquelles manulitats que em motiven, aquelles que em proposo fer amb molta serietat i que pel general acaben en res.

La segona secció podria ser : Fent un tomb. Que es podria basar en un recull de fotos i reflexions sorgides de passejos més o menys llargs.

La tercera secció, i darrera per avui, será : Em mola. I es basarà en descobrir-vos llocs web que ens agradi mirar, llegir, envejar...

Vici compartit

Mr Xarin no fuma, ni beu. Mr Xarin no es gasta la setmanada en maquinetes escurabutxaques ni en timbes secretes de pòquer (Texas hold'em, esclar). Tampoc col·lecciona res de res: segells, monedes, minerals, posavasos, cendrers, encenedors, paquets de sucre, figuretes de plom, cromos de Bollycao,... res ha volgut guardar. Potser el Barça (de futbol, bàsquet, handbol, OK, atletisme o caniques) el té una mica absorbit, però pot prescindir-ne quan vulgui.


El vici de Mr Xarin és veure sèries de televisió: moltes d'americanes (USA, of course), algunes d'angleses i totes en VOSE. Llistar-les seria massa llarg i avorrit. Només us cal saber que són moltes i variades. N'hi ha curtes i de llargues; n'hi ha de riure, de drama, de ciència ficció i de misteri; n'hi ha que li duren set temporades i altres que aguanten només un parell d'episodis.

La senyoreta Irene ha après a conviure amb aquest vici. Pel matí veu com Mr Xarin s'aixeca i va cap a l'ordinador a veure quantes sèries podrà baixar durant el dia. Sap que fins que no ho tingui tot apamat no podrà comptar amb ell per esmorçar. Després de sopar torna el ritual. Des del sofà el veu anar amunt i avall: que si ara agafa el disc dur, que si busca un subtítol, que si ho endolla tot de nou, que si ara s'ha deixat quelcom... La senyoreta Irene espera pacientment. Quan tot hagi acabat es posaran a gaudir d'alguna de les moltes sèries que els omplen la nit.


I aquesta és el vici major, la sèrie que la senyoreta Irene i Mr Xarin esperen amb major delit. The Good Wife. És una sèrie d'advocats, però molt més; també és un drama familiar, un procedimental i fins i tot té moments de comèdia. The Good Wife és una barreja excel·lent. Les trames són intel·ligents i interessants, molt ben elaborades i mesurades en el temps. Tots els personatges (des dels més importants com Kalina fins als grans secundaris com Gold) són captivadors i complexes i estan interpretats per un càsting global meravellós.

Mr Xarin i la senyoreta Irene ja estan més que farts d'anar-la recomanant. Els fa pena que els seus amics i coneguts encara no hi estiguin massa interessats. Si ja els encanta aquest bon vici, imagineu com seria poder-lo compartir.

Per carnaval tot s'hi val!!!

Ara semblarà que sóc una fanàtica del carnaval, però no. No em disfresso des que anava a l'escola amb la meva amiga Ivette (penjaria la foto, però tinc una imatge i s'ha de cuidar...).

Carnestoltes és aquella època de l'any en què la gent cerca disfresses i se les planta sense pensar si li escauen o no i sense tenir en compte què en pensarà la resta de la gent. Hi ha diferents tipus de disfresses, o millor dit de persones que es disfressen:

- El primer tipus els podem batejar com els "arariurem": els arariurem són persones que amb freqüència formen part d'un grup i que tenen com a únic objectiu riure entre ells i, si pot ser, fer una mica d'escàndol amb la gent que, sense cap culpa, els envolta pel carrer. A aquest tipus pertanyen disfresses del tipus: Thriller (amb coreografia inclosa), animadores en cas de ser un grup de nois, Grease passats els 40, de Barrufets ( i no parlo del gran porter d'hanbol), de superherois vinguts a menys...

- El segon grup rebrà el nom complex de "emdisfressoperlligar": els emdisfressoperlligar són persones que aprofiten carnestoltes per posar-se indumentàries que creuen que poden millorar les seves possibilitats a l'hora de lligar, el seu sex-appeal, vaja per mostrar un vessant de la seva personalitat que en altres moments seria inadequat. Per a aquestes persones hi ha disfresses com ara:  infermeres, diablesses, policies amb camises ben obertes,  vestits de cuir que no acaben de ser cap disfressa però marquen paquet, i molts altres que ja uspodeu imaginar.

- El tercer i darrer tipus (la meva ment és limitada) serà l'anomenat "femveurequenoestempenjats": els femveurequenoestempenjats són parelles que no tenen amics amants del carnestoltes, o que no tenen amics en general, però que volen sentir-se integrats. Són els que adopten les personalitats de parelles mítiques com ara "Los picapiedras", Barbie i Ken (si tenen un físic potent), un de panet i l'altre de frankfurt... Aquest grup en ocasions té tendència  reproduir-se i els seus fills són clares víctimes de l'afició dels seus pares i llavors tenim que apareixen en escena Bambam i Pebbles, també hi ha "Los Simpson", en el cas de família nombrosa, o "Les tres bessones" quan només tenen un nadó.

Algú es preguntarà a quin grup pertanyem Mr. Xarin i jo? La resposta és senzilla: som un grup diferent, segurament un quart grup, que opta per no disfressar-se, però que no per això renuncia a sortir de casa i acaba semblant una parella de tèxtils en una platja nudista.

Per acabar diré que també em veig capacitada a tractar carnestoltes segons el lloc en què se celebrin: Cadis, Venècia, Tenerife, Rio... però aquest post me'l guardo per l'any vinent!!!

I vosaltres, lectors imaginaris, a quin grup pertanyeu? A un d'aquests? A un de nou?

Estem tontos, o què?

Aquesta és, sens dubte, una de les  frases més utilitzades per la Senyoreta Irene en els darrers temps. Són molts els ex alumnes i uns quants bons amics (no alumnes, s'entén) que poden donar fe del que dic.

Si analitzem l'oració des d'un punt de vist morfològic tenim: un verb, un adjectiu, una conjunció i un pronom interrogatiu. Si optem per l'anàlisi sintàctica veurem que tenint un subjecte el·líptic (nosaltres), un verb copulatiu, un atribut; i en la segona proposició un nexe i un pronom relatiu que també farà la funció d'atribut d'un verb elidit (estem).  Ara anem a la part lèxica en què, sens dubte, el mot estrella és "tontos". Un adjectiu d'ampli espectre (com els antibiòtics) que defineix així el Diccionari català valencià balear (l'Alcover-Moll).

TONTO, TONTA m. i f. i adj. (castellanisme)
Beneitot, curt d'enteniment, estúpid; cast. tonto. Romandre com uns tontos, doc. de Perpinyà, a. 1627 (Aguiló Dicc. vii, 151). Tonto, taboll, estúpit: Stolidus, Stupidus, Lacavalleria Gazoph. Per tonta que sia aqueixa estranya mania, Aguiló Poes. 119. Una humanitat de tontos o perversos, Vilanova Obres, iv, 154. a) m. Nom valencià del peix de l'espècie Trigla lyra (Archivo, ii, 157).
    Refr.—a) «Fent el tonto, pegues coces»: es diu d'una persona que sembla inofensiva i sap defensar-se o agredir.—b) «Val més fer el tonto un any que esser-ho un dia».—c) «El qui és tonto, volta la sènia» (Maestrat).—d) «Avui, el més tonto és bo per savi» (o «és bo per bisbe»): significa que avui en dia la gent és més deixondida que antigament,—e) «Ningun tonto tira pedres al seu terrat»: vol dir que fins i tot les persones curtes d'enteniment procuren no perjudicar-se (val.).—f) «Un tonto sempre campa»: significa que un que és curt d'enteniment sol trobar manera de viure perquè els altres l'ajuden, sia per compassió, sia no exigint-li tant com a una persona normal.
    Fon.: tóntu (or., men., eiv.); tónto (occ., val., mall.).
    Intens.: tontet, -eta; tontarro, -arra; tontàs, -assa; tontot, -ota.
    Sinòn. preferibles: beneit, beneitó, beneitot, bòvol, banaula.
    Etim.: pres del cast. tonto, que és probablement un mot de formació expressiva que indica la condició d'estupidesa per mitjà de la repetició de sons pròpia del qui no sap parlar bé.

Jo sé que és un castellanisme, però ningú em negarà que la força i alhora la innocència de "tonto" no les té "beneitot" que sembla, fins i tot, carinyós... Estúpid ja m'agrada més, però és una mica més fort, podria molestar. Deixo de banda el mot "beneit" perquè encara algú el confondria amb "beneït"...

Però la màgia de la frase resideix en el subjecte de primera persona del plural. Un subjecte en el qual m'incloc sense cap falsedat perquè no em veig capaç d'insinuar que algú està tonto sense admetre que jo també podria estar-ho, que no ser-ho, al tanto!!!

Missatge als possibles lectors: vosaltres teniu alguna frase que digueu amb més freqüència que una altra?

Temps de nervis

Quan arriba aquesta època de l'any (finals de febrer i principis de març) Mr Xarin està una mica més inquiet del que és normal (que és molt poc). Passa les estones lliures navegant per la xarxa, prenent notes indesxifrables, escrivint i després ratllant sigles en una llarga llista, mirant a l'infinit com qui pensa i murmurant per si mateix números i noms. Tot aquest ritual (una mica esbojarrat, una mica delirant) significa que s'acosta la nit dels Òscars de Hollywood i toca fer una travessa.

Des de fa moltes generacions, els ascendents de Mr Xarin dediquen part de les seves il·lusions a l'art de la predicció (i si aquesta pot anar acompanyada d'alguna mena de recompensa, millor que millor). La senyoreta Irene ha estat present en molts d'aquests moments d'èxtasi i d'idiomes secrets, d'aquestes conxorxes contra els astres per tal de veure el futur. Ella mateixa ha pogut gaudir de grans regals i viatges a ultramar.

Però les èpoques d'esplendor han quedat enrere. Els guanys dels d'arrers anys han estat més aviat escassos i humils (com bonament es pot apreciar en la imatge). Tan de bo la fortuna torni a somriure a Mr Xarin i la senyoreta Irene.

L'escalfor de l'estiu

Mr. Xarin és un home de temperatura moderada; mai té massa fred ni massa calor. En canvi jo, la Senyoreta Irene, visc amb una sensació de fred constant que només desapareix durant les hores de sol dels mesos de juliol i agost. I com que la sensació de benestar dura tan poc temps, em passo la resta de l'any enyorant-la. Sobretot ara que fa un fred que pela i no vull sortir ni de casa.

Aquell sol que m'escalfa el clatell, els braços, la cara... i llavors em surten pigues, i em poso nerviosa, i vaig posant-me crema cada 10 minuts...caòtic. Però, tot i això, necessito l'estiu i que em vingui de gust un bon gelat per tal de reduir la temperatura corporal.

Jo em demano un "Frigurón", Mr. Xarin no sé què es demanava amb aquest assortiment ( ens coneixem de fa temps, però no tant...), segurament es demanaria un "Colajet" o potser un "Twister" que és la meva segona opció. També em quedo amb el "Frigodedo" i "Frigopie", aiiii!!! i el "Minimilk", mai en tenia prou. I per si mai algú llegeix això...quin us demaneu? Un "Negrito"? Un "Superchoc"?

Les sabates

Quan entres al lloc on vivim Mr.Xarin i la Senyoreta Irene pots observar que s'hi acumulen moltes coses. Algunes d'elles estan endreçades i la majoria no. Algunes es veuen a primer cop d'ull i d'altres estan ben amagades. Una de les que es veuen fàcilment són les sabates.

Totes les nostres sabates estan guardades en les seves respectives caixes, però això no vol dir que no acostumin a trobar-se pel terra d'aquella habitació que anomenem, ingènuament, vestidor. Imagino que aquesta devoció per les sabates (ja que sempre queden bé i mai et mostren el pas del temps) és la causa per la qual ens dediquem a fotografiar-nos els peus arreu del món.

Una mostra: