Estem tontos, o què?

Aquesta és, sens dubte, una de les  frases més utilitzades per la Senyoreta Irene en els darrers temps. Són molts els ex alumnes i uns quants bons amics (no alumnes, s'entén) que poden donar fe del que dic.

Si analitzem l'oració des d'un punt de vist morfològic tenim: un verb, un adjectiu, una conjunció i un pronom interrogatiu. Si optem per l'anàlisi sintàctica veurem que tenint un subjecte el·líptic (nosaltres), un verb copulatiu, un atribut; i en la segona proposició un nexe i un pronom relatiu que també farà la funció d'atribut d'un verb elidit (estem).  Ara anem a la part lèxica en què, sens dubte, el mot estrella és "tontos". Un adjectiu d'ampli espectre (com els antibiòtics) que defineix així el Diccionari català valencià balear (l'Alcover-Moll).

TONTO, TONTA m. i f. i adj. (castellanisme)
Beneitot, curt d'enteniment, estúpid; cast. tonto. Romandre com uns tontos, doc. de Perpinyà, a. 1627 (Aguiló Dicc. vii, 151). Tonto, taboll, estúpit: Stolidus, Stupidus, Lacavalleria Gazoph. Per tonta que sia aqueixa estranya mania, Aguiló Poes. 119. Una humanitat de tontos o perversos, Vilanova Obres, iv, 154. a) m. Nom valencià del peix de l'espècie Trigla lyra (Archivo, ii, 157).
    Refr.—a) «Fent el tonto, pegues coces»: es diu d'una persona que sembla inofensiva i sap defensar-se o agredir.—b) «Val més fer el tonto un any que esser-ho un dia».—c) «El qui és tonto, volta la sènia» (Maestrat).—d) «Avui, el més tonto és bo per savi» (o «és bo per bisbe»): significa que avui en dia la gent és més deixondida que antigament,—e) «Ningun tonto tira pedres al seu terrat»: vol dir que fins i tot les persones curtes d'enteniment procuren no perjudicar-se (val.).—f) «Un tonto sempre campa»: significa que un que és curt d'enteniment sol trobar manera de viure perquè els altres l'ajuden, sia per compassió, sia no exigint-li tant com a una persona normal.
    Fon.: tóntu (or., men., eiv.); tónto (occ., val., mall.).
    Intens.: tontet, -eta; tontarro, -arra; tontàs, -assa; tontot, -ota.
    Sinòn. preferibles: beneit, beneitó, beneitot, bòvol, banaula.
    Etim.: pres del cast. tonto, que és probablement un mot de formació expressiva que indica la condició d'estupidesa per mitjà de la repetició de sons pròpia del qui no sap parlar bé.

Jo sé que és un castellanisme, però ningú em negarà que la força i alhora la innocència de "tonto" no les té "beneitot" que sembla, fins i tot, carinyós... Estúpid ja m'agrada més, però és una mica més fort, podria molestar. Deixo de banda el mot "beneit" perquè encara algú el confondria amb "beneït"...

Però la màgia de la frase resideix en el subjecte de primera persona del plural. Un subjecte en el qual m'incloc sense cap falsedat perquè no em veig capaç d'insinuar que algú està tonto sense admetre que jo també podria estar-ho, que no ser-ho, al tanto!!!

Missatge als possibles lectors: vosaltres teniu alguna frase que digueu amb més freqüència que una altra?