dilluns, 21 de març de 2011

La primavera ha arribat....

I ningú sap com ha estat!!!

I ara demano que ningú es posi ximplet i em digui que sí que ho sap, que a mi plim!!! Hi ha qui diu que ha arribat el dia 21 de març a les 4 de la matinada, minut amunt o avall. Per mi, com diu la cançó, arriba el 20 març!!!

Serrat 20 de març

Feliç primavera a tots!!! Desitjo també que l'al·lèrgia no ens toqui massa els nassos...

divendres, 18 de març de 2011

L'any de la plaga

A Mr Xarin li mola. A Mr Xarin no li molen els eucaliptus.

Culturalment dispers. Així es defineix Marc Pastor i així defineix a Víctor Negro, el protagonista de la novel·la. Culturalment dispers: Frankenstein, La dimensió desconeguda, Amy Winehouse, Oasis, Summer in the city, Martha and the Vandellas, Police, U2, Bajo el mar, Terminator, Hotel Fawlty, Ciutadà Kane, Lady Halcón, Pretty Woman, El equipo A, Misery, Reservoir Dogs, Psicosi, Taxi Driver, My girl, La vida de Bryan, Halloween, 24, La sirenita,... Aquesta és part de l'addèndum multimèdia del llibre; i de Mr Xarin.

La història no és original (és una còpia clara i volguda). En ella es barreja ciència ficció, terror, thriller, costumbrisme, amor, relacions humanes i Barcelona. És un llibre que entra molt bé i que, fins i tot, sap a poc (el final, un xic atabalat, hauria pogut donar per 100 pàgines més). Tot ben narrat i amb molt de ritme. Per fer-lo encara més amè, Marc Pastor l'ha farcit de referències (i metareferències) culturals molt ben trobades. I a Mr Xarin li ha agradat, perquè li ha servit per reviure un dels seus referents d'infantesa: El Dia dels Trífids (versió sèrie). Llavors va ser por; amb la novel·la ha estat nostàlgia. I això agrada.

dimecres, 16 de març de 2011

A cualquier otra parte...

Avui una cançó versionada. La cançó és de Dorian i la lletra ja fa anys que em té el cor robat i segons quins dies encara més. Compartiré la versió de As Ferreriro, el gran Iván Ferreiro que té una veu que m'encanta, que m'arriba.




Dies de pluja, dies grisos...



dimecres, 9 de març de 2011

Fent un tomb 2: la gran nevada.

Tot just ahir va fer un any de la gran nevada que va tenyir els carrers de blanc i ens va donar una bona alegria, tot i que el caos que va orginar també és destacable. Doncs tot just avui fa un any vaig dedicir baixar al carrer i fotografiar la neu que quedava davant de casa. Per cert, no vaig baixar sola!!


dilluns, 7 de març de 2011

Fent un tomb 1: sorpreses caribenyes.

El passat dissabte, mentre bevia unes canyes prèvies a un bon sopar i una millor companyia, vaig recordar un dels tombs que Mr. Xarin i jo hem fet. Aquest és dels llunyans i sense voler semblar més petardona del que ja sóc, val a dir que hi ha llocs que mai visitaries per voluntat pròpia a causa del tipus de turisme a qui estan adreçats, però de cop i volta la vida et sorprèn i acabes en paratges preciosos que una mica més i et perds.

Dividim el món en seccions

Ara que observo que aquest blog/bloc (encara no he decidit quina de les dues prefereixo) tira endavant i que Mr. Xarin ja ha creat dues entrades, he decidit començar a crear seccions.  Per seccions entenc temàtiques que donen prou joc com per fer una entrada cada setmana o cada dues.

La primera de les seccions podria anomenar-se : Fem manetes. Ara és quan tots els lectors ( i quan escric tots ric perquè sé que em refereixo a un màxim de 3-4 persones) penseu malament i creieu que començaré a parlar de les preferències en l'ars amandi que tenim Mr. Xarin i jo, doncs no. Fem manetes tractarà de totes aquelles manulitats que em motiven, aquelles que em proposo fer amb molta serietat i que pel general acaben en res.

La segona secció podria ser : Fent un tomb. Que es podria basar en un recull de fotos i reflexions sorgides de passejos més o menys llargs.

La tercera secció, i darrera per avui, será : Em mola. I es basarà en descobrir-vos llocs web que ens agradi mirar, llegir, envejar...

dijous, 3 de març de 2011

Vici compartit

Mr Xarin no fuma, ni beu. Mr Xarin no es gasta la setmanada en maquinetes escurabutxaques ni en timbes secretes de pòquer (Texas hold'em, esclar). Tampoc col·lecciona res de res: segells, monedes, minerals, posavasos, cendrers, encenedors, paquets de sucre, figuretes de plom, cromos de Bollycao,... res ha volgut guardar. Potser el Barça (de futbol, bàsquet, handbol, OK, atletisme o caniques) el té una mica absorbit, però pot prescindir-ne quan vulgui.


El vici de Mr Xarin és veure sèries de televisió: moltes d'americanes (USA, of course), algunes d'angleses i totes en VOSE. Llistar-les seria massa llarg i avorrit. Només us cal saber que són moltes i variades. N'hi ha curtes i de llargues; n'hi ha de riure, de drama, de ciència ficció i de misteri; n'hi ha que li duren set temporades i altres que aguanten només un parell d'episodis.

La senyoreta Irene ha après a conviure amb aquest vici. Pel matí veu com Mr Xarin s'aixeca i va cap a l'ordinador a veure quantes sèries podrà baixar durant el dia. Sap que fins que no ho tingui tot apamat no podrà comptar amb ell per esmorçar. Després de sopar torna el ritual. Des del sofà el veu anar amunt i avall: que si ara agafa el disc dur, que si busca un subtítol, que si ho endolla tot de nou, que si ara s'ha deixat quelcom... La senyoreta Irene espera pacientment. Quan tot hagi acabat es posaran a gaudir d'alguna de les moltes sèries que els omplen la nit.


I aquesta és el vici major, la sèrie que la senyoreta Irene i Mr Xarin esperen amb major delit. The Good Wife. És una sèrie d'advocats, però molt més; també és un drama familiar, un procedimental i fins i tot té moments de comèdia. The Good Wife és una barreja excel·lent. Les trames són intel·ligents i interessants, molt ben elaborades i mesurades en el temps. Tots els personatges (des dels més importants com Kalina fins als grans secundaris com Gold) són captivadors i complexes i estan interpretats per un càsting global meravellós.

Mr Xarin i la senyoreta Irene ja estan més que farts d'anar-la recomanant. Els fa pena que els seus amics i coneguts encara no hi estiguin massa interessats. Si ja els encanta aquest bon vici, imagineu com seria poder-lo compartir.

dimarts, 1 de març de 2011

Per carnaval tot s'hi val!!!

Ara semblarà que sóc una fanàtica del carnaval, però no. No em disfresso des que anava a l'escola amb la meva amiga Ivette (penjaria la foto, però tinc una imatge i s'ha de cuidar...).

Carnestoltes és aquella època de l'any en què la gent cerca disfresses i se les planta sense pensar si li escauen o no i sense tenir en compte què en pensarà la resta de la gent. Hi ha diferents tipus de disfresses, o millor dit de persones que es disfressen:

- El primer tipus els podem batejar com els "arariurem": els arariurem són persones que amb freqüència formen part d'un grup i que tenen com a únic objectiu riure entre ells i, si pot ser, fer una mica d'escàndol amb la gent que, sense cap culpa, els envolta pel carrer. A aquest tipus pertanyen disfresses del tipus: Thriller (amb coreografia inclosa), animadores en cas de ser un grup de nois, Grease passats els 40, de Barrufets ( i no parlo del gran porter d'hanbol), de superherois vinguts a menys...




- El segon grup rebrà el nom complex de "emdisfressoperlligar": els emdisfressoperlligar són persones que aprofiten carnestoltes per posar-se indumentàries que creuen que poden millorar les seves possibilitats a l'hora de lligar, el seu sex-appeal, vaja per mostrar un vessant de la seva personalitat que en altres moments seria inadequat. Per a aquestes persones hi ha disfresses com ara:  infermeres, diablesses, policies amb camises ben obertes,  vestits de cuir que no acaben de ser cap disfressa però marquen paquet, i molts altres que ja uspodeu imaginar.




- El tercer i darrer tipus (la meva ment és limitada) serà l'anomenat "femveurequenoestempenjats": els femveurequenoestempenjats són parelles que no tenen amics amants del carnestoltes, o que no tenen amics en general, però que volen sentir-se integrats. Són els que adopten les personalitats de parelles mítiques com ara "Los picapiedras", Barbie i Ken (si tenen un físic potent), un de panet i l'altre de frankfurt... Aquest grup en ocasions té tendència  reproduir-se i els seus fills són clares víctimes de l'afició dels seus pares i llavors tenim que apareixen en escena Bambam i Pebbles, també hi ha "Los Simpson", en el cas de família nombrosa, o "Les tres bessones" quan només tenen un nadó.






Algú es preguntarà a quin grup pertanyem Mr. Xarin i jo? La resposta és senzilla: som un grup diferent, segurament un quart grup, que opta per no disfressar-se, però que no per això renuncia a sortir de casa i acaba semblant una parella de tèxtils en una platja nudista.





Per acabar diré que també em veig capacitada a tractar carnestoltes segons el lloc en què se celebrin: Cadis, Venècia, Tenerife, Rio... però aquest post me'l guardo per l'any vinent!!!

I vosaltres, lectors imaginaris, a quin grup pertanyeu? A un d'aquests? A un de nou?